(Conecta els altaveus)
Durant el viatge, la moto d’en Ferran duia una camera colocada al seu manillar, amb les gravacions que es van fer hem fet aquest muntatge de quatre minuts per mostrar els diferents paisatges per els que hem circulat en aquesta ruta.
L’enginy utilitzat per colocar la camera a la moto va ser fabricat per l’Oriol amb tota la seva creativitat, utilitzant un suport de timbre per bicicleta, un tripode vell i algunes peçes de ferreteria.
Arxivat a Uncategorized
Arxivat a Uncategorized
Ens vam llevar a Meyrueis i vam agafar l’autopista per baixar una mica directes. La calor era asfixiant, així que vam fer un parell de parades. La primera la habitual en una àrea de servei a comprar pa pels entrepans del dinar, la segona en una àrea de descans per beure una mica d’aigua a l’ombra d’un camió. Semblàvem els ocells aquells que es posen sobre els elefants per desparasitar-los, tot i que en el nostre cas, el camió ens aportava ombra i nosaltres no li aportàvem massa… en fí… reflexions fruit de la calor…
En el voló (en francès, Le Bolou) vam deixar l’autopista. Després de tant de viatge i de paisatges tan bonics, no podíem creuar els pirineus per autopista, així que vam decidir creuar-los pel nostre estimant Coll d’Ares. Abans però, vam fer una parada a Prats de Molló per fer-nos uns entrepans.
Passat el Coll d’Ares, baixant per Camprodón, veiem dues Transalp que venen pel carril contrari, jo anava a saludar-los quan m’adono que dueien uns colors una mica estranys.. ostres! La Guàrdia Civil, ja em va passar a França que vaig saludar per error uns gendarmes… bé, en això que passo jo tot formal per si de cas i ells passen a tota hòstia i el de darrera em fa V’s… veure per creure!!!
Veient que ja ens quedava poquíssim per arribar a Mieres, el nostre final de ruta, vam decidir fer l’últim tram de corbes i ens vam endinsar per la carretera de Capsacosta.
Finalment vam arribar a Mieres, catorze dies després de la nostra sortida del port de Barcelona, amb ganes d’aparcar una mica la moto però sospitant que en un parell de dies ja ho estaríem enyorant tot: les sensacions, les dificultats, les experiències, el companyerisme, les sorpreses, l’eufòria, la por, en definitiva… l’aventura en moto!! I així va ser!!
Per sort a Mieres vam tenir una recepció perfecta, moltes gràcies a en Joan, la Teresa, la Pilar, en Lluís, la Neus i en Juanma per ser els primers de molts en aguantar-nos les anècdotes!!
Moltes gràcies també a:
Nacho, havia de venir amb nosaltres però una lesió al canell ho va impedir. Has estat molt present en la nostra ruta, l’any que ve no es queda ningú a casa, així que a cuidar el canell!!
Pablo (vander) per ser el nostre assessor d’aventures, per la informació que ens has donat, sense la teva col·laboració aquesta ruta no hagués estat el que ha estat!
Neus Diana, la nostra experta en turisme, per la informació que ens has donat!
Merima, per haver-nos apropat a la realitat del seu país, i per haver-nos dut a Blagaj!
Tots/es els foreros/es de Sektores.com, per tot!
A tota la nostra gent, a tots/es els que ens heu ajudat i encara no us he anomenat, no m’ho tingueu en compte, un es fa gran i la memòria ja no és el que era!
Ens veiem en la carretera! I si és lluny de casa, millor!!
Arxivat a Uncategorized
Pel matí ens vam llevar i vam sortir en direcció al Parc Nacional de Cevennes, un parc nacional que pertany al territori històric de la nació Occitana. No teníem molta idea del que ens hi trobaríem, com que en aquestes últimes etapes del viatge estàvem improvitzant la ruta, vam veure un parc nacional en el mapa i, com que quedava a mig camí, allà vam anar.
A mesura que ens allunyàvem de la Provença, anàvem deixant enrere les plantacions de lavanda i començaven a dominar el paisatge els camps de blat, la calor era asfixiant, tot estava molt sec. Ens va costar força trobar un lloc obert per comprar aigua freda, estàvem deshidratats!
Sense quasi ni parar, vam passar per Avignon, a mi aquesta ciutat em sonava a mostassa, després l‘Oriol em va explicar que la mostassa era de Dijon, el que és d’Avignon és la mítica cançó infantil “Sur le pont d’Avignon…”. Els nostres coneixements culturals ens desbordaven!
Poc després d’Avignon vam parar a una àrea de descans amb ombra a fer-nos uns deliciosos entrepans, l’Oriol es va negar a sucar-me el pa i jo estava tan agobiat per la calor que vaig acabar menjant-me el pa i fuet a mossegades tal qual.
Ja entrant als Cevennes, en una desviació per una carretera de muntanya vam trobar un carell curiós que posava “Route difficile et dangereuse”. Jo havia vist que en la carretera t’avisessin de les coses que són perilloses, però que et marquin la dificultat d’una carretera?¿?… amb quins criteris s’avalua? La carretera no tenia res d’especial, era estreta i l’asfalt estava força malmès, això era tot.
Finalment, entrant a Meyrueis, vam trobar un càmping i ens hi vam instal·lar. Després de descansar una estona estirats a la gespa de la nostra parcel·la, vam agafar la meva moto i vam anar a visitar el poble.
És un poble bastant bonic, típic poble francès turísitc, amb moltes flors, tendes amb souvenirs i restaurants. Després de donar una volta ens vam asseure en una terrassa, ens van fer esperar molt, però vam sopar força bé. I no era car comparat amb el que havíem vist per França.
Amb una mica de sabor a final de viatge i, per què no dir-ho, amb ganes d’aparcar la moto uns dies (l’any que ve amb seient de gel), ens vam retirar a dormir la nostra última nit de viatge.
Arxivat a Uncategorized
Ens vam llevar a Bourg Saint Maurice amb una anècdota curiosa. Mentre recollíem l’Oriol va rebre un missatge: “Le informamos que hemos tramitado su parte referente a el vehículo matrícula BXXXXX. Direct Seguros”. L’Oriol havia deixat el cotxe a la seva germana que s’acabava de treure el carnet de conduir, lo primer va ser preocupar-nos, vam trucar a la seva germana i res, vam trucar a la seva mara i tampoc res. En això que al cap de 5 minuts ens truca… el seu pare!!! Li va explicar que la seva germana, el dia després de treure’s el carnet, s’havia estampat amb el cotxe de l’Oriol contra un arbre… sinistre total. Per sort la seva germana no s’havia fet quasi res. També cal dir que el cotxe estava força vell, ja l’entregaven en el pla renove per comprar-ne un altre. Pel que sembla tot i sinistrat es pot entregar.
Quan a l’Oriol se li ha desinflat la vena del front, deixem el càmping i comencem la nostra jornada. Seguíem sense mapa de França i no teníem encara molt decidit per on volíem passar. Lo primer va ser seguir pels alps baixant a prop de la frontera amb Itàlia, cap als Alps Marítims.
Vam seguir per carreteres alpines fins a arribar al Coll de l’Iseran, el port de muntanya més alt d’Europa. Vam parar a fer fotos al paisatge i vam aprofitar per comprar alguns souvenirs per la família i amics. També hi havia una paradeta de caramels molt temptador, tant que no vam poder evitar gastar-nos 15 euros en dolços!!
El Coll de l’Iseran està ple de moteros, si t’hi quedes una estona pots veure molta varietat de motos… és com una exposició variable. A nosaltres ens va entusiasmar un sidecar que duien una parella de francesos, l’Oriol els van entrar preguntant-los si era la moto de Batman…
Quan ja començàvem a marxar, un motero anglès amb una BMW 1200 GS, maniobrant a prop de les nostres motos va girar massa el manillar, va perdre l’equilibri i quasi deixa planxada la moto de l’Oriol, va quedar a un centímetre de la roda de davant gràcies al bóxer de la GS, quin susto!!
Seguint la nostra ruta a prop de la frontera, vam acabar tornat a creuar a Itàlia i, coses de la vida, allà sí que vam trobar un mapa de França. Allò ens va servir per planificar-nos una mica els dos dies que ens quedaven, vam decidir que anàvem cap a la Provença francesa.
Per seguir amb la nostra ruta vam decidir agafar un túnel de l’autopista que ens apropava allà on ens interessava, el que no esperàvem és que en el peatge ens cobréssin 22 euros per moto per creuar el túnel. Amb cara de guiris ens vam fer el túnel mig ofegats ja que no estava ventilat i vam procurar seguir amb la nostra història i oblidar la clatellada.
Baixant cap a la Provença, cap a l’hora de dinar, vam passar pel llac de Serre Ponçon, i vam decidir parar a menjar-hi. Hi havia una zona de bany, com una platja amb socorrista i tot. Ens vam fer unes capbussades, uns entrepans i, mes fesquets, vam continuar la ruta.
En tres horetes, entre grans plantacions de lavanda, vam arribar a Moustiers Sainte Marie. A les afores del poble vam trobar un càmping força barat, vam muntar la tenda, ens vam instal·lar i vam agafar la meva moto per anar a visitar el poble.
Moustiers Saint Marie està situat al peu d’un tallant, just en el punt en el que baixa el riu, formant cascades quasi en el centre del poble. És realment bonic, està en la llista dels pobles més bonics de França.
Vam donar una volta pel poble, ens hi vam trobar unes obres d’art instal·lades pels carrers i uns assajos d’un concert de jazz a la plaça principal. Tot allò em va enamorar, com ja em va passar a Dubrovnik… un altre lloc ideal per anar-hi amb la parella i jo no en tinc… i repeteixo: alguna s’hi apunta??
Vam comprar alguns souvenirs, herbes de provença, i ens vam asseure a menjar unes pizzes molt bones, millors que les que vam menjar a Venècia, en una terrassa. Ens hauríem quedat al concert però estàvem molt cansats així que vam tornar al càmping a dormir d’hora, ja quedava poc per acabar la nostra aventura.
Arxivat a Uncategorized
Ens va despertar la pluja colpejant la lona exterior de la tenda, no sabíem què pensar… per un costat la pluja significava incomoditat per circular, però per l’altre com a mínim estaríem més fresquets! No tindríem aquell sol infernat del migdia rostint-nos dins els vestits de moto!
Tanta reflexió va resultar inútil, era una tempesta d’estiu, va acabar-se i just havíem desmuntat la tenda que ja tornava a aparèixer el sol. Vam deixar enrere Bolzano en direcció al Lago di Garda, un llac impressionantment gran, 51 km de llarg per 17 d’ample… al veure’l ens va semblar el mar. Vam optar per agafar una carretera que circula per la dreta orogràfica del llac, va resultar una carretera en la que la seva major part transcorre per un túnel excavat a la roca molt a prop del mateix llac. És força bonica i no hi havia un transit exagerat.
Havent superat el llac ens vam dirigir a agafar l’autopista amb la intenció de creuar tota Itàlia per arribar als alps francesos, per la zona de Chamonix, als peus del Montblanc.
A prop de Milà vam parar en una àrea de servei a fer gasolina i a menjar, ens vam asseure al terra en la única ombra exterior que hi havia en el recinte y, acompanyats per un grup de joves francesos que viatjaven en furgonetes, vam fer-nos uns deliciosos entrepans de fuet.
En dues hores i mitja d’autopista aquesta es va acabar i ens vam tornar a endinsar als alps, aquest cop italians. Per fi corbes una altra vegada, tot i estar cansats del viatge per autopista vam gaudir altre cop de les carreteres alpines.
El nostre problema era que no dúiem mapa de França, així que un cop creuada la frontera ja no teníem una visió global de la situació. Sí que teníem San GPS però no és el mateix. A dalt d’un port de muntanya vam trobar una oficina turística en la que ens van indicar càmpings en el poble més proper, Burg Saint Maurice.
Una vegada en el poble vam estar donant unes voltes i preguntant. Jo insistia en buscar un hostal o un alberg per dormir en un llit i descansar bé, però per desgràcia tot era molt car, l’Oriol estava cansat i vaig començar a veure com se li inflava la vena del front, així que vam optar per entrar en un càmping i instal·lar-nos-hi.
En el càmping hi havia altres moteros, entre ells un grup de dues Ducati i una Triumph d’uns anglesos que anaven amb una furgoneta de suport… amb Ducati ja se sap… hehe..
Instal·lats en el càmping vam sortir a donar una volta pel poble, es tracta del típic poble alpí de França bastant turístic. Vam acabar ficant-nos en un restaurant a degustar una exquisida fondue de formatge a l’estil de l’Alta Savoia. Finalment vam tornar al càmping a dormir això sí, com és tradició cada cop que vaig per l’Alta Savoia explico el mític acudit de l’Eugenio: “-Perdone, la calle Savoia, – Hombre, si anda dando brincos claro que se abolla!”. L’Oriol el va haver d’aguantar unes quantes vegades!!
Arxivat a Uncategorized
Pel matí abandonem Ljubljana pensant en tornar-hi algun dia. Ens dirigim a creuar la frontera amb Italia pels Alps Julians, per un poble anomenat Kranjska Gora. Mantenint-nos ferms en la nostra determinació per no pagar la vinyeta ens acabem creuant el país de rotonda en rotonda… ens en vam penedir bastant: “por no pagar, cuñaaaaoooo!!”
Vam avançar tot el dia per carreteres alpines, realment vam fer pocs trams de rectes.. tot corbes! El tram dels Alps Julians va estar molt bé, hi havia molt poc trànsit i podies anar al teu aire.
Després de moltes hores de corbes, al passar pel poble d’Ampezzo vam decidir començar a buscar un lloc per dinar. Era tard per menjar a Itàlia, allà acostumen a dunar entre les 12:30 i les 14. Eren les 3 passades així que a tot arreu ens deien que ja no feien dinars. Finalment, crec que va ser a Forni de Sopra, vam trobar una petitíssima cafeteria en la que ens van oferir uns entrepans. Va ser un moment força pintoresc, semblava una escena treta d’una pel·lícula italiana: la cafeteria del poble, la cambrera quarentona passant el temps a la barra..
Feia una calor terrible, però calia seguir amb l’etapa, com a mínim fins a Cortina d’Ampezzo. Vam continuar per carreteres de corbes però aquí ja començava a haver-hi més trànsit. Cada vegada més calor i més cotxes. Quan vam arribar a Cortina ja començàvem a estar-ne una mica farts. El que ens compensava era veure aquells cims nevats i les parets increïbles dels Dolomites italians. Jo m’entretenia endevinant línies d’escalada, caldrà convèncer als amics escaladors per venir a fer unes vies. Llàstima que que aquesta part dels Alps quedin tan lluny de casa!
Era d’hora així que, tot i el cansament vam decidir seguir fins a Bolzano. Aquest tros el recordo amb horror, hi havia molt trànsit, els cotxes anaven molt molt lents i els avançaments eren complicats (reconec que tampoc son la meva especialitat), jo crec que em vaig deshidratar perquè vaig arribar a Bolzano que estava que no estava, una estona més i em caic rodó al terra. Va ser una imprudència no parar a refrescar-se, però tenia tantes ganes d’arribar que anava aguantant.
Ja a Bolzano ens vam dirigir al Youth Hostel, on mentre jo descansava assegut a la vorera fet pols, l’Oriol entrava a preguntar. Per desgràcia no hi havia places però ens van indicar el càmping. Era molt car (33 euros) i a més a més vam haver de córrer perquè no ens prenguéssin el lloc uns holandesos que també acabaven d’arribar. Com era lo únic que hi havia, ens hi vam quedar.
Agonitzant vam muntar la tenda i ens vam instal·lar, el càmping era majoritàriament de caravanes i en la zona d’acampada hi havia alguns moteros i ciclistes. Al veure els ciclistes desfent els petates i muntant tendes em vaig adonar de lo còmodes que viatgem nosaltres i vaig deixar de queixar-me.
Vam sopar al mateix càmping, tenien un restaurant força bo. Vam sopar molt bé: l’Oriol es va menjar una espècie de mandonguilles gegants, tres concretament, una de carn, l’altra d’espinacs i l’última de formatge, va resultar ser un plat típic del Sud Tirol, zona en la que ens trobàvem.
Vam marxar a dormir bastant d’hora perquè els dos estàvem cansadíssims.
Arxivat a Uncategorized
Estàvem molt a prop de l’entrada del parc nacional de Plitvicka Jezera, així que quasi no havíem agafat les motos que ja fèiem la primera parada. La nostra intenció era donar una volta pel parc, allà hi ha diferents rutes proposades de diferents durades per fer caminant, també hi ha un trenet de rodes que dóna la volta pel parc i uns vaixells que et porten per uns llacs molt grans que hi ha.
Bé, doncs resulta que per entrar al parc calia pagar, no recordo quant, però no era algo que estiguéssim disposats a pagar per un passeig de mitja hora pel parc. Decidim donar una volta pels pàrquings (estan dins del parc i les motos entren gratis) a veure si ens podiem colar, però vam decidir que no volíem perdre’ns pel parc o que ens caigués una multa, així que aburrits, vam fer un parell de vídeos a l’aparcament amb el fons del bosc fent veure que ens havíem perdut pel parc… Finalment ens vam cansar de fer el burro i vam tornar a les motos a continuar amb la ruta.
Molt a prop de la frontera amb Eslovènia vam parar a comprar pa i, per casualitat, fent maniobres per donar la volta vam descobrir un descampat amb una espècie d’exhibició a l’aire lliure de màquines de guerra. Era un solar ple de tancs, canons antiaèris, un vehícle amfibi, blindats, un reactor molt malmès… estaven exposats perquè la gent ho veiés. Vam estar fent moltes fotos, pujant-nos als tancs com a nens petits, mirant dins els blindats, al·lucinant amb el turboreactor del caça… Al marxar vam veure un cartell, pel que sembla era el futur lloc on s’establiria el museu bèl·lic sobre la guerra dels balcans.
Vam creuar la fronter sense més problemes i vam entrar a Eslovènia. Allò ja era Europa i es notava moltíssim, la veritat és que des de la meva ignorància m’imaginava Eslovènia d’una altra manera, em va recordar molt a Holanda, tot eren cases amb jardí, bons cotxes, bastants amants de l amoto… es notava molt que hi havia un nivell de vida força alt.
Com ja vam descobrir el segon dia de ruta, quan vam creuar fugaçment un trosset d’Eslovènia, per utilitzar les autopistes cal comprar una enganxina que anomenen vinyeta, les venen en les gasolineres o àrees de servei. La vinyeta es compra per un període de temps (una setmana, per exemple) i si t’enxampen sense (o caducada) et multen.
Ens va fer ràbia pagar la vinyeta aquesta així que vam decidir que creuariem Eslovènia sense utilitzar l’autopista en cap moment, va ser un error, quan portàvem 12 rotondes de poble en poble ens vam començar a penedir-nos. Com som cabuts i catalans, ens vam mantenir ferms en la nostra decisió de no pagar i de poble en poble vam arribar Ljubljana, la capital d’Eslovènia en la que passaríem la nit.
Vam donar unes voltes per Ljubljana buscant un lloc per dinar, és una ciutat amb aspecte molt europeu, molt bonica, neta, gens massificada… com a mínim en aquesta època de l’any.
Ens va costar una mica trobar un lloc econòmic per menjar, aquí els preus ja son europeus. Finalment vam trobar una terrassa en la que vam dinar unes amanides boníssimes i lasanya de verdures molt resultona.
Ja amb la panxa plena vam començar a buscar sobe, vam anar directes al youth hostel de la ciutat i vam encertar, per un preu acceptable teníem habitació amb dos llits, esmorzar inclòs, dutxes compartides, ordinadors amb internet i lo més important, pàrquing en l’interior del recinte per les motos.
Ens vam instal·lar i vam sortir a conèixer una mica la ciutat, teníem tota la tarda per davant. Als dos ens va impressionar molt la ciutat. Pel centre passa el riu Ljubljanica, els ponts que creuen aquest riu són preciosos, especialment el Zmajski most (pont dels dragons) i el Tromostovje (pont triple), també val molt la pena visitar, encara que sigui per fora, la Stolnica Svetega Nikolaja (Catedral de Sant Nicolàs), té unes portes en relleu força impressionants. També és típic pujar al Ljubljanski grad, un castell situat al cim d’un turó, en el centre mateix de la ciutat. S’hi puja caminant uns 15 minuts.
En el centre de la ciutat hi ha molt vida, moltes terrasses, mercats al carrer, actuacions… (des de titelles fins a un noi tocant el sac de gemecs!).
Després de la passejada vam estar una estona al Youth Hostel descansant i vam sortir a sopar pel centre, tot i que era diumenge per la nit la ciutat estava encara més plena de vida: terrasses, restaurants, hi havia molt per escollir. Vam sopar en una terrassa, vam escollir el lloc perquè tenien formatge rostit, l’havia provat a Croàcia i em va agradar molt. Per desgràcia s’havia acabat…
Després de sopar vam sortir a buscar algun lloc de festa que ens havia marcat en el mapa una cambrera preciosa que ens havia servit còctels a la terrassa del castell. Per desgràcia no els vam trobar tot i/o estaven tancats. Finalment vam decidir anar a dormir al hostel.
Arxivat a Uncategorized
Ens llevem, recollim les coses, pugem a les nostres montures i abandonem Sarejevo per l’avinguda els franctiradors. Crec que als dos ens va agradar molt aquesta ciutat (l’Oriol ja hi havia estat), i la vam deixar enrere amb una mica de tristor.
Ens havien parlat de Jajce, una ciutat Bosnia que és candidata a patrimoni de la humanitat per la UNESCO, a més sortia en totes les guies turístiques i en els llibres de Bòsnia així que, com que ens venia de pas, hi vam parar.
Potser teníem masses expectatives, però a nosaltres ens va semblar un lloc força lleig, lo únic que tenia unes muralles, una mica deteriorades i molt normals La ciutat en si era molt lletja, res especial. Vam estar donant unes voltes per dinar, i no tenien búrek!! Després de veure Jajce estam plantejant-nos de presentar Lloret de Mar a patrimoni de la humanitat…
També és possible que no veiéssim la part bonica de la ciutat, perquè només vam parar un a estona per dinar. El que sí vam visitar va ser la cascada del riu Pliva, que és molt maca, però no se jo si com per ser patrimoni de la humanitat…
Vam continuar el nostre viatge sense tenir molt clar on dormiriem, la nostra intenció inicial era dormir en algun punt entre Jajce i el Plitvicka Jezera (un famós parc nacional de Croàcia), anàvem bé de temps així que finalment ens vam plantar a les portes del parc.
Molt aprop de l’entrada del parc vam trobar una desviació a un petit poble en el que hi havia molts cartells de sobe, com que ja tocava parar ens hi vam endinsar. Més que un poble era una espècie d’urbanització tota plena de cases amb dos plantes amb jardí, lo més curiós es que en l’entrada de la casa hi havía un cartell que posava “sobe” i un número. Resulta que estan totes organitzades. En l’entrada vam trobar un senyor i un noi més jove, asseguts en cadires plegables i els preguntem “sobe?”, “yes”, “how mucho?”, “25” i l’Oriol els diu “20!”, “ok, sobe 14!, vam marxar cap a la sobe 14 pensant que podríem haver regatejat una mica més…
El lloc estava molt bé, era una caseta de dues plantes amb un jardí força gran. Una vegada instal·lats ens vam estirar a la gespa a xerrar i repassar la ruta del dia següent.
Finalment vam fer uns entrepans en una taula del jardí i vam marxar a dormir.
Arxivat a Uncategorized
Ens llevem a Sarajevo amb un calor asfixiant, era el nostre dia de descans així que calia aprofitar-lo per sortir a conèixer una mica més la ciutat. Només arribar a la Bascarsija ens vam comprar una ampolla d’aigua freda per anar-nos hidratant, en un termòmetre vam poder veure que estàvem a 40 graus!!!
Vam anar a l’oficina de turisme, a l’Oriol li havien parlat d’un túnel subterrani de la guerra que es podia visitar, allà ens van dir que a les 11 (en 30 minuts) sortia el tour per visitar-lo i vam decidir unir-nos al tour.
La guia era una noia molt maca, de la nostra edat. Ens va dur fins a un petit autocar força rústic, de camí al túnel ens va explicar que ella havia viscut el setge de Sarajevo dels 9 als 12 anys i que el que explicaria en el tour era força personal, així que ens va fer presentar-nos una mica per conèixer-nos.
Ens va explicar com havia estat tot allò, els bombardejos, els franctiradors, el lamentable paper de l’ONU i els cascos blaus, com era la vida llevant-se pels matins per anar a l’escola en un búnquer i passar la resta del dia buscant menjar i duent aigua a casa.
El túnel que anàvem a visitar va ser construït d’amagat dels serbis i de l’ONU per poder abastir Sarajevo durant el setge. Recorria 800 metres des d’un petit poble de les afores de la ciutat, passant per sota les pistes de l’aeroport (controlat per la ONU). Va ser construït a pic i pala per voluntaris bosnis treballant en torns de 8 hores, fent servir bigues de fusta per aguantar-lo. Tot just tenia metre i mig d’alt per un d’ample.
Nosaltres vam poder visitar una part del túnel en l’entrada situada a les afores, el mateix senyor que va cedir la casa per construir-lo (a canvi de rebre menjar per la seva familia) és ara qui porta el museu. A més a més de visitar el túnel pots veure el museu sobre la guerra.
Per acabar ens van dur amb l’autocar a un mirador des del que es podia veure tota la ciutat de Sarajevo, per fer-ho vam creuar a la zona de la república Srpska (la zona sèrbia) on uns policies van parar l’autocar per comprovar que el conductor tenia la llicència per conduir-hi. La veritat és que en les dues parts de Bòsnia no semblen el mateix país. Per mi la república Srpska em sembla força un botí de guerra pels serbis.
De tornada a Sarajevo vam anar a dinar. Apropant-nos a un restaurant hi havia un senyor, vestit amb el vestit tradicional bosni, que ja ens havia vist el dia anterior, que es dedicava a atraure clients estrangers dient-los alguna cosa en el seu idioma. Nosaltres ja estàvem convençuts d’entrar-hi, però igualment no ens vam lliurar del numeret… En això que s’a`ropa a la cara i em diu cridant “Yo te quieeero españaaaa!”, com va veure que no li seguia la corrent va anar cap a l’Oriol i agafant-lo del braç li va dir “tu muy fuerte! Tu matadorrr”… en fí…
Després de dinar i descansar a l’ombra del pati de la nostra mesquita preferida (Gazi Husrev Bey), vam anar a donar una volta.
Vam passar pel mercat de Sarajevo, on va tenir lloc una de les més grans matances del setge. Resulta que la ONU va anunciar que repartiria pa, i va escollir com a lloc el mercat de Sarajevo, perquè quedava en una zona no visible des de les muntanyes del voltant. Tot i així algun infiltrat va informar als serbis, que van bombardejar amb obusos el mercat, matant 68 persones i ferint-ne 200. Aquest fet va forçar els acords de Dayton, que van posar fi a la guerra dividint el territori bosni en dos.
Oriol es va entestar en donar una volta pels barris menys turístics de Sarajevo, crec que esperava trobar guetos amb pobresa, però a mi em van semblar de lo més normals, estava millor que alguns barris de Barcelona.
També vam visitar algunes mesquites, la madrassa (escola corànica), en la que hi havia una exposició sobre l’islam, el pont llatí on van assessinar l’hereu del tro d’Àustria, fet que va donar lloc a l’inici de la Primera Guerra Mundial.
Després de sopar, vam estar buscant a veure si trobàvem una mica d’animació, un concert o alguna cosa així, però tan sols hi havia terrasses per prendre algo. Vam estar caminant fins que vam trobar una plaça en la que hi havia un taulell d’escacs gegant al terra (amb rajoles) i gent jugant amb peces de mig metre d’alt.
Vam estar una bona estona observant la partida entre un noi que ens semblava paquistaní amb un altre de bosni. Alguns bosnis que també estaven mirant es ficaven a la partida, li deien al noi el que havia de fer. Nosaltres el vam estar animant a fer el seu joc i a passa d’ells i finalment va guanyar la partida. A l’acabar el noi va venir a agrair-nos el suport i parlant vam descobrir que era iraní. A nosaltes ens va sorprendre molt i vam estar parlant del seu país, de política i religió força estona, fins i tot ens va acompanyar un tros fins a la sobe per seguir xerrant. Va estar molt bé, dificilment trobes l’ocasió de parlar amb algú de l’Iran, sobretot perquè no poden viatjar a països de la zona Schengen.
Finalment vam marxar a dormir per continuar el nostre viatge amb forces renovades.
Arxivat a Uncategorized
