Like this:

M’aixeca el despertador que havia posat preventivament a les 10. L’Oriol segueix dormint tot el que pot i jo me’n vaig a dutxar. Surto de l’habitació, vaig cap a les dutxes i just quan començo a dutxar-me truquen a la porta i em diuen en un anglès macarrònic que cal deixar les habitacions a les 10 en punt, li dic que sí que sí i em segueixo dutxant… a mitja dutxa escolto com a l’Oriol al que també estan menjant el tarro amb lo mateix… doncs quina merda de marge per dormir ens han donat!!

Ho recollim tot i pirem, havíem planificat la ruta deixant dos dies de marge per tenir llibertat per modificar-la, el ferry que no havíem agafat ens havia de deixar a Zadar (Croàcia) i així baixar fins a Split (Croàcia) per dormir. Bologna-Split en un dia era massa així que vam decidir que arribavem fins Rijeka (Croàcia) i ja aniríem remodelant la ruta.

Tirant per l’autopista estàvem provant els walkies per moto que l’Oriol va comrpar en el Lidl quan de sobte veig a l’Oriol rebuscant en la seva butxaca i veig com el seu walkie dóna dos bots en l’asfalt i em passa quasi per sobre… adéu a parlar entre motos…

Vam donar la volta i vam tornar a passar perquè l’Oriol no es resignava al fet que el seu walkie estaria fet polvo… però ja no el vam ni trobar…

Una mica més endavant ens vam adonar que anàvem a passar per Venècia, així que vam parar a visitar la mítica ciutat italiana. Per arribar a Venècia creues un pont força llarg per arribar als aparcaments en els que cal deixar tots els vehicles. Estaven tots plens, hi havia una zona per motos però també estava a rebentar. Finalment vam veure un cotxe que sortia i vam decidir aparcar-hi no sense abans barallar-nos amb un italià que afirmava haver estat esperant més estona que nosaltres.

Feia una calor terrible, així que lo primer que fem va ser comprar aigua i unes porcions de fruita que venien en vasos de plàstic. Vam estar donant una volta sense rumb, perdent-nos entre els carrerons. Al final vam haver de fer servir el GPS per arribar a la famosa plaça de San Marco. És una ciutat molt maca, segurament la única d’Europa que és d’ús exclusiu per peatons. Llàstima que està molt massificada perl turisme. Crec que és una ciutat per visitar fora de temporada, amb menys gent.

De tant caminar ens va entrar gana, decidim dinar a Venècia, trobem una terrassa força fresca en la que vam menjar unes pizzes força bones (hi ha una pizzeria italiana a Sant Andreu en la que les fan més bones!!!)

Venècia estava molt bé, però havíem d’arribar fins a Rijeka, així que vam tornar a l’aparcament a buscar les motos i… sorpresa!!! Una multa per a cada un!! Ens les vam guardar de record (no tothom té una multa de l’ajuntament de Venècia!) i vam pirar d’allà abans que un “polizia” ens la volgués cobrar!

En un parell d’hores llargues d’autopista arribem a la frontera amb Eslovènia. Allà ens informen que per circular per les autopistes d’Eslovènia cal comprar una espècie de passe que et permet utilitzar-les durant un cert període de temps, en aquell moment no anàvem a agafar l’autopista, però en va bé saber-ho per la tornada.

Vam fer un trosset molt curt per Eslovènia per unes carreteres força divertides i plenes de moteros i vam arribar a la primer frontera real (no europea), la frontera amb Croàcia. La frontera és en una carretera de muntanya i l’aduana es una caseta petita amb una barrera. Primer creuem la frontera eslovena i a cent metres la croata. En aquesta última el guarda ens diu “viva España!” i l’Oriol li diu “visca Catalunya!!”, el guarda tot estranyat ens diu “oh, yes…” i jo vaig i li deixo anar.. “i visca el Barça!!”.. en aquest moment el tio crec que es va pensar que l’estàvem xulejant així que ens va posar mala cara i ens va indicar que tiréssim…

Al cap duna estona finalment arribem a Rijeka, és una ciutat petita, no especialment maca amb una estètica força industrial, obrera. El centre era més bonic i turísitc, hi havia un parell d’hotels. L’Oriol va parar a preguntar en un dels hotels, mentre esperava se’m va acostar una cambrera força maca al·lucinant amb la meva moto i dient-me que era molt maca, que li agradaven molt les Suzuki. Jo, com que sóc un cagat i a més anava tot suat de la moto desestimo l’opció de lligar… fet pel qual l’Oriol es va estar rient de mi una bona estona.

Finalment, sortint de Rijeka trobem una espècie d’hotel (semblava més aviat un càmping, però sense espai per tendes) que era bastant assequible per dormir. Ens hi instal·lem, sopem uns cebabcici (unes salsitxes petites amb gust de xurrasco normalment servides dins un pa de pita) molt típic dels Balcans i no recordo quins plats més i vam marxar a descansar.