Ens aixequem a Rijeka sobre les 9, baixem a esmorzar (entrava en el preu) atesos per un senyor força pintoresc que ens oferia tot el que volguéssim: “eggs? Bacon? More coffe? Tea?”, ja amb la panxa plena recollim els petates i comencem a tirar per la costa de Croàcia.
El nostre objectiu utòpic de la jornada era arribar fins a Mostar (Bosnia i Herzegovina), ens semblava utòpic perquè si realment arribàvem recuperaríem el dia que dúiem de retard per lo del ferry. La qüestió era anar tirant i ja veuríem què faríem…
La baixada per la costa de Croàcia cap a Zadar va ser força dura, feia molt sol, molta calro i la carretera era petita amb molt trànsit, es tractava d’anar a 60 de velocitat mitja i anar adelantant quan es podia. A més, l’Oriol va estar a punt de quedar-se tirat perquè no trobàvem gasolineres i el seu dipòsit estil encenedor clipperk es buidava força abans que el de la meva “pseudo-trail”.
Arribem a Zadar molt acalorats i ens tornem bojos buscant una platja, crec que vam donar dos voltes al poble abans de trobar-la. Finalment vam poder deixar les motos sota uns pins, fer una capbussada en l’Adriàtic i fer-nos (i menjar-nos) uns exquisits entrepans de pa amb tomàquet i tot (l’Oriol és tot un gourmet!)
La idea original era seguir per la costa fins a Split, però vist lo vist, vam decidir anar a agafar l’autopista de Croàcia (és LA autopista, no tenen una altra!), i passar dels embussos de la costa. Vam arribar fins al final de l’autopista i vam seguir per una carretera de muntanya per creuar la frontera amb Bòsnia.
Aquí se’ns succeir la primera anècdota Kusturika (si no coneixeu les pel·lícules d’aquest senyor, us recomano “Gato negro, gato blanco”), estàvem posant benzina poc abans d’entrar a Bòsnia, quan veig arribar un cotxe familiar força destartalat, en el que el conductor, sense samarreta i amb un barret força estrany, baixa del cotxe fent gesticulacions amb les mans i senyalant-nos a nosaltres mentre els explicava tot emocionat ves a saber què a la seva dona i fills, els quals passen olímpicament d’ell i entren al bar. Veig que l’home ve cap a mi dient-me “electronic injection, electronic injection!”, i senyalant-me la moto i fent gestos demanant que li donés gas. Jo, que estic fent gasolina, intento dir-li que ara no puc. Per sort, en aquest moment l’Oriol treu el mapa per veure per on hem de tirar i l’home es dirigeix tot excitat cap a ell a indicar-li (en bosni), per on hem de tirar. El pobre Oriol dient-li que sí que sí per treure-se’l de sobre…
Just passada la fronter amb Bosnia, potser el segon poble que passàvem, ens va deixar al·lucinats, eran tot com cases d’urbanitzacions, la típica caseta mona de dos plantes amb garatge i un jardí davant… però els jardins estaven tots plens de cotxes desballestats, però en piles…un sobre l’altre… vam imaginar-nos que seria un poble que deu la seva riquesa al comerç amb la xatarra… Aquest va ser el segon gran moment Kusturika.
Algunes hores de carretera més tard finalment vam arribar a Móstar. Vam estar donant algunes voltes buscant sobe (curiosament així anomenen allà els llocs per dormir), la majoria son cases particulars que lloguen les seves habitacions a un preu força assequibles, buscant vam passar per davant d’una casa que tenia un cartell lluminós que posava que tenia pàrquing, “Pansion Rose” s’anomenava, vam preguntar i ens van dir que estaven plens, però que podien oferir-nos deixar les motos allà i anar a dormir a un altre sobe d’un familiar seu que quedava en el carrer d’abaix. Vam acceptar.
Vam deixar les motos allà i al mateix moment va arribar un home amb un cotxe a buscar-nos y ens va dur amb les maletes a casa seva a dormir. El lloc era perfecte, teníem lavabo i aire acondicionat a la mateixa habitació.
Vam sortir a sopar i a donar una volta per Móstar. El centre és realment bonic, bastant turístic però tampoc està molt saturat. La majoria de turistes son croates. Són tot carrers de llambordes, amb petites cases a banda i banda, el riu creuent per sota, molts ponts i per la nit hi ha molts bars per sortir a prendre alguna cosa. El que més perplexos ens va deixar: les noies son precioses! Altíssimes, molt elegants i amb molta… diguem-ne presència…en el tors superior davanter…
Vam sopar uns cebapcici i com estàvem força cansats vam marxar a dormir.
