Ens vam llevar a Móstar, fa molt bon dia, havíem quedat amb Merima (una noia bosnia amiga de l’Oriol) per prendre algo i parlar aquell matí. Havíem de deixar les habitacions a les 11, així que vam recollir les maletes i li vam demanar al tio de la casa que ens portés a buscar les nostres motos.
Agafem les motos i ens dirigim cap al centre amb la intenció d’aparcar-les per allà. Trobem un descampat de terra en el que hi ha diversos cotxes aparcats, aparquem i un parell d’homes que estaven asseguts en cadires plegables end diuen que hem de pagar per aparcar. Primer ens diuen el preu en KM (convertibles marks, la moneda local) que s’enfilava com a 20 euros per cap, li fem repetir en eures i resulta que son 7… En fí, intentem regatejar i ens responen “security, security”, segurament si no paguem ells mateixos s’haguéssin encarregat de robar-nos les motos, així que paguem els 7 euros per barba i marxem cap al centre amb cara de guiris.
Donant una volta l’Oriol se n’adona que hi ha diversos llocs que fan burek, un alter plat típic dels balcans, que és una espècie de pasta farcida de carn, formatge o espinacs, enrotllada com una ensiamada enorme que et serveixen tallant-ne una porció. La veritat és que està molt bo, però vam decidir donar abans una volta.
Al creuar el famós pont de Móstar (destruït durant la guerra i reconstruït posteriorment), observem l’entreteniment turístic consistent en uns nois en banyador que recullen diners a canvi de saltar des del pont fins a l’aigua. Són més de 20 metres, jo faig barranquisme i estic habituat a saltar des d’altures considerables i us asseguro que allò tenia mèrit, jo no se si m’atreviria. A més a més posteriorment ens van explicar que totes les cloaques de la ciutat van a parar al riu, així que no és molt higiènic banyar-s’hi.
Donem unes voltes per Mòstar, comprem alguns souvenirs freaks (entre ells un carregador d’una AK-47), i seiem a menjar un búrek. Mentre estem a la terrassa menjant, l’Oriol reconeix a la Merima, que passava just en aquell moment per allà. Està embarassada i venia de fer-se una ecografia, s’asseu amb nosaltes a esmorzar. Vam estar força estona parlant amb la Merima, sobre la situació del país, l’atur, la guerra, les mines, la corrupció, el turbofolk,… La veritat és que va valdre molt la pena parlar-hi, és una dona molt ferma que diu les coses sense embuts, tant, que ens va convèncer per anar a visitar Blagaj, el seu poble.
La Merima va anar al seu poble amb autobús, i nosaltres vam donar una volta més, vam agafar les motos i també vam tirar cap a Blagaj. Una vegada allà vam deixar les motos a casa la Merima i vam marxar tot caminant a visitar el Tekija, una espècie de casa sagrada molt important pels musulmans i que a més està en un lloc en el que el riu Buna sorgeix d’una enorme paret. El lloc realment és molt bonic, i tot i que està prohibit banyar-s’hi l’Oriol hi va fer una capbussada, allà la Merima és la llei i ningú ens va dir res.
Vam prendre una espècie d refrescos a base d’infusions de plantes i vam visitar la Tekija. A la Merima la van fer cubir-se el cap amb un vel. Ella, a pesar de ser musulmana s’hi va resistir força perquè deia que feia molta calor per anar amb vel, tot un caràcter de dona! La casa era força maca, tot el terra emmoquetat (calia anar descalç), i habitacions molt boniques plenes de llibres sobre l’Islam.
Se’ns havia fet tard, eren les 4 de la tarda i no havíem menjat res, vam decidir no parar per dinar i marxar cap a Dubrovnik (Croàcia). Ens vam despedir de Merima i vam començar a tirar. Allà vam seguir una carretera que ens havía recomanat Vander (un company de passió i fòrums d’internet), realment espectacular, circules per la vall d’unes muntanyes i veus uns prats immensos, deshabitades, que et fan pensar que ts a l’estepa siberiana.
Bòsnia i Hercegovina des de la guerra està dividida en dos federacions, la de Bòsnia i Hercegovina formada majoritàriament per bosnis musulmans originals d’aquestes terres i la república Srpska, formada majoritàriament per serbis, poble que va invaïr el país quan un cop Iugoslàvia va caure, Bòsnia va independitzar-se. Aquesta zona en la que ens trobàvem pertany a la república Srpska, així que tots els cartells estan escrits en cirílic i, per tant, resulta fàcil perdre’s (gràcies GPS!!).
Finalment vam creuar la frontera amb Croàcia i vam arribar a Dubrovnik. Vam estar donant moltes voltes pe trobar una sobe que ens fes el pes. Finalment vam trobar una casa gestionada per una parella d’ancians que no parlaven inglès (per sort la filla sí!) en la que podíem deixar les motos dins.
Una vegada instal·lats vam marxar fins la zona fortificada de la ciutat (ens quedava a uns 15 minuts caminant), per sopar i visitar una mica la ciutat. La veritat és que és preciosa, hi ha molts restaurants i molta gresca per sortir a prendre una copa. Hi ha bars que tenen música en directe, des d’uns cantautors fins a gent punxant passant per un duet de contrabaix i trompeta tocant jazz. És una ciutat perfecta per visitar en parella… jo com no en tinc… (alguna s’apunta!?)
Vam menjar una pizza i vam anar a prendre una copa a una terrassa en la que hi havia un noi punxant amb un que l’acompanyava amb una bateria, molt bons. Realment l’ambient era genial.
De tornada a la sobe vam trobar una “moto” força peculiar, no se com es diuen aquests trastos, però jo crec que de moto tenen més aviat poc.
