Vam deixar Dubrovnik i vam dirigir-nos a creuar la frontera amb Montenegro. Fins aquest moment les fronteres les havíem passat totes molt ràpid, et miren el passaport i si ets europeu sembla que passes sense problemes. En la frontera amb Montenegro hi havia cua, estaven fent registres a alguns cotxes i ens va tocar aguantar una interminable cua amb les motos sota un sol terrible.
En això que ja estava quasi delirant per la calor quan sento una veu en català que em diu “Ei, d’on sou?”, jo que penso que tinc al·lucinacions i m’està parlant Déu (o Alà o qui sigui!!) decideixo ignorar-lo. En això que sento l’Oriol parlant també en català i penso, pobre Oriol, ell també parla amb Déu… De sobte em desperto dels meus deliris i em dono compte que hi ha un noi amb una BMW 1200C al costat de l’Oriol parlant amb ell!! Ostres… Déu va en BMW?? Què pijo, no??
Total, que com diem per aquí, vas pel mon i trobes catalans per tot arreu. El nostre nou amic es diu Ferran (com jo), també es de Sant Andreu (el mateix barri de Barcelona que nosaltres), i estava fent en solitari una ruta pels Balcans. En Ferran ja portava molts dies per Croàcia i Bòsnia i es dirigia a Grècia creuant Montenegro i Albània. Com que les nostres rutes coincidien en el tram de Montenegro, vam fer aquesta etapa junts.
Havent deixat enrere, sense masses problemes, la frontera montenegrina, ens dirigim a Kotor… ciutat que sembla que esdevindrà la Montecarlo dels Balcans. La carretera era força maca, sempre paral·lela a la costa, dóna tota la volta a una gran i sinuosa badía.
A mi personalment tot allò em recordava molt al còmic de “Tintin i el ceptre d’Ottokar”. A la tornada del viatge he sabut que el còmic es situa en un fictici reialme balcànic anomenat Syldàvia i que la bandera d’aquest està inspirada en la d’Albània. No anava jo massa desencaminat.
Arribats a Kotor vam deixar els motos i vam marxar els tres a visitar la ciutat fortificada, molt bonica i cuidada, semblava Dubrovnik tot i que no tant espectacular. Després d’unes voltes i moltes fotos ens seiem a dinar en una terrassa en la que havien instal·lat uns ventiladors que a més a més de tirar aire ruixaven una mica d’aigua pulveritzada, era d’agraïr donada la calor que feia.
De Kotor ens dirigim a Cetinja, però no per la carretera de la costa sinó per una que circula per l’interior que ens havien recomanat. La carretera puja per la paret de muntanya situada just darrera de Kotor, fent zigzag. Les vistes de la badía de Kotor son precioses, només cal anar amb compte perquè els autocars turístics que baixen van força a sac (primera rascada de les maletes per enganxar-me a la paret per poder evitar que no se’m mengés l’autocar!)
Cetinje no sembla tenir massa que valgui la pena visitar, així que ens dirigim a Budva, una altra ciutat fortificada, motiu pel qual anomenen “la petita Dubrovnik”. Aquí prenem un refresc i ens deleitem veient els “monuments” locals, dignes de menció.
A continuació vam anar fins a Sveti Stefan, un illot molt aprop de la costa totalment saturat de precioses casetes de pedra que antigament havia estat una comunitat de pescadors fins que va ser comprat per una cadena hotelera per fer-hi un complez turístic de luxe. A nosalters ens va sembla que estava en funcionament, però diu Vander que no perquè la gent d’allà consideren l’illa patrimoni seu i volen que pugui obrir-se a visites.
Aquí es van separar els camins amb el nostre fugaç company de ruta, ens vam desitjar sort i ens vam intercanviar els mails, per quedar a la tornada i explicar-nos les aventures (aquesta propera setmana quedarem amb ell, sabem que va arribar fins a Grècia i que tot va anar-li bé)
Amb l’Oriol vam decidir tirar fins a Podgorica, la capital de Montenegro, a partir d’aquí vam descobrir l’autèntic Montenegro. Ja era de nit, ens dirigiem a Podgorica per l’E65, una carretera principal formada per dos carrils, un per cada sentit i un voral de terra que podia tenir un metre en el millor dels casos. Hi havia molta ciruclació, lògicament havent-hi només un carril, el transit era força lent. De sobte veig que, a tres cotxes per darrera nostre, dos cotxes comencen un avançament, ens passen. Una mica per davant nostre el primer redueix com per tornar al nostre carril i el que just anava darrera l’avança per el voral per poder seguir amb l’avançament… la primera vegada que ho veig en la meva vida… l’avançament d’un avançament en dos carrils, un dels quals, en contradirecció. Va passar més vegades, allò era la jungla!
Vam arribar a Podgorica i vam començar a buscar sobe, en això que en un semàfor apareix una parella en una Àfrica Twin carregadíssima de bultos (quin morbo de moto!!), i l’artillera em pregunta “are you looking somewhere to sleep?”, “yes” le digo yo, y me contesta “we are looking too, we follow you!”, “ok!”. Vam donar unes voltes, vam preguntar en un hotel però era massa car. Finalment decidim tirar una mica més per sobre de Podgorica i just a la sortida trobem un lloc, però quin lloc!!
Allò semblava el motel d’Abierto hasta el amanecer, mentre l’Oriol i l’artillera de l’AT enten a preguntar, el pilot segueix muntat a la seva moto, sense parar el motor ni treure’s el casc mirant al voltant… m’hi apropo i em diu “This don’t seem to me a good place to sleep”, jo intentant animar-lo. Pels voltants ha havia gent, amb pinta d’obrers, el que més em va sorprendre es que eren molt foscos de pell, com més àrabs, no semblaven dels balcans. El noi em va dir “this people are little weird..”, en fí, que no ho veia massa clar!
Finalment, com que no hi havia res millor ens hi vam instal·lar. Parlant de la parella de la Àfrica vam saber que eren de Polònia (mira, polacs com nosaltres!!). Havien estat per Albània, però només de pas i ens van explicar que no es van atrevir ni a treure la càmera de fotos… no crec que sigui per tant, no? També ens van explicar que els van robar els cascs, es veu que els van deixar sobre la moto sense lligar i van fer una volta… aquests polacs!!
Després de sopar en l’habitació (uns entrepans made in Oriol), vam baixar al bar de l’hotel a prendre algo. Aquest consistia en una espècie de cobert/barraca davant l’hotel en les que hi havia una barra amb una nevera petita. En això que entrem, ens mirar tothom, anem a sentar-nos en un lloc i la mestressa del local, una dona gegant ens diu “no! You sit here!”, senyalant-nos una altra taula. Al·lucinats ens vam asseure, aconseguim que ens posen unes cerveses. Al cap d’una estona un senyor de mitjana edat, es posa a parlar amb un idioma que no entenem, el tio insisteix i nosaltres posem cara de “no estem entenent res!”, en aquestes que l’Oriol capta una paraula, rabota, és rus, significa treball. Al cap d’una estona entenem que tots ells eren turcs (per això el color de pell!), estaven treballant en la construcció i el senyor amb el que vam parlar havia estat traballant en molts països: Russia, Uzbekistán, Pakistan, Iran, Líbia…
Al cap d’una estona van baixar la parella de la Àfrica Twuin, una gent molt maca. Ells s’entenien una mica millor amb els turcs i ens van corroborar el que havíem entès! Vam estar xerrant força estona i vam treure el mapa per on anàvem a tirar. De sobte els obrers turcs comencen a mirar el mapa i a buscar-hi alguna cosa, poble a poble. En això que la noia em diu “I can’t belive it, they are searching Turquia!”, nosaltres ja no sabíem com posar-nos… evidentment en el mapa no sortia Turquia!! Per sort va arribar el que deuria ser el cap d’obra, es va mirar el mapa i els va dir “Turquia aquí!” (en el seu idioma!) tot senyalant fora del mapa cap al costat on hauria de quedar Turquia… ens vam fer un tip de riure tots plegats!
Als polacs els vam deixar la nostra pitón perquè no es refiaven molt de deixar la moto allà fora (no portaven res per lligar-la!), i ells ens ho van agraïr regalant-nos una ampolleta de vodka de Polonia. Ens vam despedir i vam marxar a dormir.
