Pel matí quan ens llevem els polacs ja havien marxat, nosaltres vam recollir i començar a tirar cap al parc nacional de Durmitor, per l’E65, la Belgrad Road.
Pel camí continuem descobrint el pintoresc codi de circulació montenegrí. Primer ens creuem amb un policia en una moto força grossa (em va semblar una BMW), circulant sense casc a tota hòstia, bé, sí que portava casc, però lligat al darrera. Un altre moment folklòric va ser quan en un tram de carretera de 3 carrils (un per cada sentit i un central per fer avançaments en el nostre sentit) començo a fer una avançament a un camió quan en una corba força oberta veig que pel meu carril apareix un cotxe de la policia, sense llums ni res… i el millor es que tot i que el seu carril estigués buit, el que em vaig haver d’apartar vaig ser jo! Jo ja anava entenent perquè en la frontera havíem vist cartells animant-nos a denunciar la corrupció… tot i a veure què et passa si ho fas…
En unes hores ens vam desviar de la Belgrad Road per tirar pel famós Tara Canyon, un canó de 80 km de longitud i 1300 metres de profunditat. L’anomenen el Colorado europeu i la veritat és que és un lloc molt bonic i la carretera de corbes que la creua és força entretinguda. Lo únic és que realment quan hi ets dins no sembla un canó, més aviat tens la sensació d’estar en una vall una mica estreta per la que passa un riu.
Una vegada creuat el canó, ens endinsem per fí al parc nacional de Durmitor. Pujant per una carretera en zigzag arribem a uns grans prats sense massa vegetació, tan sols algunes casetes i al fons s’observaven unes muntanyes amb els cims nevats i unes grans glaceres que s’estenien per les seves faldes.
Creuada aquesta gran plana d’alta muntanya arribem a Zabljak, semblava un poble força turístic, amb molt de moviment. També vam observar que hi havia molt xalets d’estil alpí en construcció, a mi em recordava molt a Jaca. Aprofitem la parada per comprar pa.
De Zabljak vam agafar una petita carretera que no sortia als nostres mapes, però que sabíem que existia i que ens havia de dur fins a Pluzine, creuant tot el Durmitor. No estàvem molt segurs de quin seria l’estat de la carretera… no obstant per mol malament que estigués havíem de procurar creurar-la perquè sinó hauríem de tornar enrere i donar una volta que ens faria perdre un dia sencer.
Sense estar massa segurs de que fos la carretera adequada, comencem a circular per una petita carretera que s’endinsava en el parc. Allò era preciós, el paisatge era alpí, la carretera creuava valls d’alta muntanya, pujava i baixava serpentejant per un entorn espectacular. L’asfalt estava força bé, era una carretera molt estreta d’un carril, però no ens vam trobar gairebé ningú en tota l’estona.
L’únic handicap que vam tenir va ser recordar que no havíem fet gasolina, a mi em sobrava dipòsit per arribar a Pluzine i més, però la Hornet de l’Oriol s’estava quedant seca i no teníem molt clar quant ens quedava de carretera. Per sort la cornuda va aguantar però va arribar a la gasolinera seca seca.
La baixada del Dormitor també és digna de menció, comences a baixar moltíssim per una paret molt alta (la que es veu en la foto de sota) per la que transcórrer una carretera en llargs zigzags. Hi ha moments en que la carretera s’escola per dins la roca, per uns túnels de roca i sense il·luminació força rústics. Arriba un moment en que inclús trobes una desviació dins el mateix túnel!! Amb els seus cartellets i tot!
De camí a la frontera amb Bòsnia vam aprar a menjar uns deliciosos entrepans al costat d’una font que va resultar ser el lloc de parada per refrescar-se de tots els que venien de la frontera. Al creuar la frontera el guarda bosni va veure al meu passaport que érem de Barcelona i va començar “Oh, Barcelona! Força Barça!!”, ja era hora de trobar-ne un de simpàtic.. i culé!!
Una vegada creuada la frontera en un parell d’hores vam arribar a Sarajevo, vam entrar per la lamentablement famosa “Sniper Alley”, una avinguda principal que va ser especialment castigada pels franctiradors serbis. Lo primer que vam fer va ser dirigir-nos al youth hostel, estava ple però van fer una trucada i ens van indicar un lloc amb una sobe força pròxima al centre i en la que podiem deixar les motes a cobert. Vam quedar amb el noi de la sobe en un punt de la ciutat i ens va dur al lloc per dormir. Era com un hostalet: teniem la nostra habitació, el lavabo era compartit, teniem cuina, sofà amb televisió, un pc amb internet… Allò realment estava molt bé, era el lloc ideal per prendre’ns el dia de descans.
Una vegada instal·lats vam sortir a visitar Sarajevo, vam donar una volta per la Bascarsija, un mercat de Sarajevo, ple de petites botiguetes en les que venen una mica de tot: artesania, souvenirs, roba, joyes… Visitem també una mesquita de Gazi Husrev Bey, amb un pati molt tranquil i una font molt maca. Finalment sopem uns búrek i marxem a dormir d’hora per recuperar forces pel nostre dia de descans.
