Ens llevem a Sarajevo amb un calor asfixiant, era el nostre dia de descans així que calia aprofitar-lo per sortir a conèixer una mica més la ciutat. Només arribar a la Bascarsija ens vam comprar una ampolla d’aigua freda per anar-nos hidratant, en un termòmetre vam poder veure que estàvem a 40 graus!!!
Vam anar a l’oficina de turisme, a l’Oriol li havien parlat d’un túnel subterrani de la guerra que es podia visitar, allà ens van dir que a les 11 (en 30 minuts) sortia el tour per visitar-lo i vam decidir unir-nos al tour.
La guia era una noia molt maca, de la nostra edat. Ens va dur fins a un petit autocar força rústic, de camí al túnel ens va explicar que ella havia viscut el setge de Sarajevo dels 9 als 12 anys i que el que explicaria en el tour era força personal, així que ens va fer presentar-nos una mica per conèixer-nos.
Ens va explicar com havia estat tot allò, els bombardejos, els franctiradors, el lamentable paper de l’ONU i els cascos blaus, com era la vida llevant-se pels matins per anar a l’escola en un búnquer i passar la resta del dia buscant menjar i duent aigua a casa.
El túnel que anàvem a visitar va ser construït d’amagat dels serbis i de l’ONU per poder abastir Sarajevo durant el setge. Recorria 800 metres des d’un petit poble de les afores de la ciutat, passant per sota les pistes de l’aeroport (controlat per la ONU). Va ser construït a pic i pala per voluntaris bosnis treballant en torns de 8 hores, fent servir bigues de fusta per aguantar-lo. Tot just tenia metre i mig d’alt per un d’ample.
Nosaltres vam poder visitar una part del túnel en l’entrada situada a les afores, el mateix senyor que va cedir la casa per construir-lo (a canvi de rebre menjar per la seva familia) és ara qui porta el museu. A més a més de visitar el túnel pots veure el museu sobre la guerra.
Per acabar ens van dur amb l’autocar a un mirador des del que es podia veure tota la ciutat de Sarajevo, per fer-ho vam creuar a la zona de la república Srpska (la zona sèrbia) on uns policies van parar l’autocar per comprovar que el conductor tenia la llicència per conduir-hi. La veritat és que en les dues parts de Bòsnia no semblen el mateix país. Per mi la república Srpska em sembla força un botí de guerra pels serbis.
De tornada a Sarajevo vam anar a dinar. Apropant-nos a un restaurant hi havia un senyor, vestit amb el vestit tradicional bosni, que ja ens havia vist el dia anterior, que es dedicava a atraure clients estrangers dient-los alguna cosa en el seu idioma. Nosaltres ja estàvem convençuts d’entrar-hi, però igualment no ens vam lliurar del numeret… En això que s’a`ropa a la cara i em diu cridant “Yo te quieeero españaaaa!”, com va veure que no li seguia la corrent va anar cap a l’Oriol i agafant-lo del braç li va dir “tu muy fuerte! Tu matadorrr”… en fí…
Després de dinar i descansar a l’ombra del pati de la nostra mesquita preferida (Gazi Husrev Bey), vam anar a donar una volta.
Vam passar pel mercat de Sarajevo, on va tenir lloc una de les més grans matances del setge. Resulta que la ONU va anunciar que repartiria pa, i va escollir com a lloc el mercat de Sarajevo, perquè quedava en una zona no visible des de les muntanyes del voltant. Tot i així algun infiltrat va informar als serbis, que van bombardejar amb obusos el mercat, matant 68 persones i ferint-ne 200. Aquest fet va forçar els acords de Dayton, que van posar fi a la guerra dividint el territori bosni en dos.
Oriol es va entestar en donar una volta pels barris menys turístics de Sarajevo, crec que esperava trobar guetos amb pobresa, però a mi em van semblar de lo més normals, estava millor que alguns barris de Barcelona.
També vam visitar algunes mesquites, la madrassa (escola corànica), en la que hi havia una exposició sobre l’islam, el pont llatí on van assessinar l’hereu del tro d’Àustria, fet que va donar lloc a l’inici de la Primera Guerra Mundial.
Després de sopar, vam estar buscant a veure si trobàvem una mica d’animació, un concert o alguna cosa així, però tan sols hi havia terrasses per prendre algo. Vam estar caminant fins que vam trobar una plaça en la que hi havia un taulell d’escacs gegant al terra (amb rajoles) i gent jugant amb peces de mig metre d’alt.
Vam estar una bona estona observant la partida entre un noi que ens semblava paquistaní amb un altre de bosni. Alguns bosnis que també estaven mirant es ficaven a la partida, li deien al noi el que havia de fer. Nosaltres el vam estar animant a fer el seu joc i a passa d’ells i finalment va guanyar la partida. A l’acabar el noi va venir a agrair-nos el suport i parlant vam descobrir que era iraní. A nosaltes ens va sorprendre molt i vam estar parlant del seu país, de política i religió força estona, fins i tot ens va acompanyar un tros fins a la sobe per seguir xerrant. Va estar molt bé, dificilment trobes l’ocasió de parlar amb algú de l’Iran, sobretot perquè no poden viatjar a països de la zona Schengen.
Finalment vam marxar a dormir per continuar el nostre viatge amb forces renovades.
