Pel matí abandonem Ljubljana pensant en tornar-hi algun dia. Ens dirigim a creuar la frontera amb Italia pels Alps Julians, per un poble anomenat Kranjska Gora. Mantenint-nos ferms en la nostra determinació per no pagar la vinyeta ens acabem creuant el país de rotonda en rotonda… ens en vam penedir bastant: “por no pagar, cuñaaaaoooo!!”
Vam avançar tot el dia per carreteres alpines, realment vam fer pocs trams de rectes.. tot corbes! El tram dels Alps Julians va estar molt bé, hi havia molt poc trànsit i podies anar al teu aire.
Després de moltes hores de corbes, al passar pel poble d’Ampezzo vam decidir començar a buscar un lloc per dinar. Era tard per menjar a Itàlia, allà acostumen a dunar entre les 12:30 i les 14. Eren les 3 passades així que a tot arreu ens deien que ja no feien dinars. Finalment, crec que va ser a Forni de Sopra, vam trobar una petitíssima cafeteria en la que ens van oferir uns entrepans. Va ser un moment força pintoresc, semblava una escena treta d’una pel·lícula italiana: la cafeteria del poble, la cambrera quarentona passant el temps a la barra..
Feia una calor terrible, però calia seguir amb l’etapa, com a mínim fins a Cortina d’Ampezzo. Vam continuar per carreteres de corbes però aquí ja començava a haver-hi més trànsit. Cada vegada més calor i més cotxes. Quan vam arribar a Cortina ja començàvem a estar-ne una mica farts. El que ens compensava era veure aquells cims nevats i les parets increïbles dels Dolomites italians. Jo m’entretenia endevinant línies d’escalada, caldrà convèncer als amics escaladors per venir a fer unes vies. Llàstima que que aquesta part dels Alps quedin tan lluny de casa!
Era d’hora així que, tot i el cansament vam decidir seguir fins a Bolzano. Aquest tros el recordo amb horror, hi havia molt trànsit, els cotxes anaven molt molt lents i els avançaments eren complicats (reconec que tampoc son la meva especialitat), jo crec que em vaig deshidratar perquè vaig arribar a Bolzano que estava que no estava, una estona més i em caic rodó al terra. Va ser una imprudència no parar a refrescar-se, però tenia tantes ganes d’arribar que anava aguantant.
Ja a Bolzano ens vam dirigir al Youth Hostel, on mentre jo descansava assegut a la vorera fet pols, l’Oriol entrava a preguntar. Per desgràcia no hi havia places però ens van indicar el càmping. Era molt car (33 euros) i a més a més vam haver de córrer perquè no ens prenguéssin el lloc uns holandesos que també acabaven d’arribar. Com era lo únic que hi havia, ens hi vam quedar.
Agonitzant vam muntar la tenda i ens vam instal·lar, el càmping era majoritàriament de caravanes i en la zona d’acampada hi havia alguns moteros i ciclistes. Al veure els ciclistes desfent els petates i muntant tendes em vaig adonar de lo còmodes que viatgem nosaltres i vaig deixar de queixar-me.
Vam sopar al mateix càmping, tenien un restaurant força bo. Vam sopar molt bé: l’Oriol es va menjar una espècie de mandonguilles gegants, tres concretament, una de carn, l’altra d’espinacs i l’última de formatge, va resultar ser un plat típic del Sud Tirol, zona en la que ens trobàvem.
Vam marxar a dormir bastant d’hora perquè els dos estàvem cansadíssims.
