Pel matí ens vam llevar i vam sortir en direcció al Parc Nacional de Cevennes, un parc nacional que pertany al territori històric de la nació Occitana. No teníem molta idea del que ens hi trobaríem, com que en aquestes últimes etapes del viatge estàvem improvitzant la ruta, vam veure un parc nacional en el mapa i, com que quedava a mig camí, allà vam anar.
A mesura que ens allunyàvem de la Provença, anàvem deixant enrere les plantacions de lavanda i començaven a dominar el paisatge els camps de blat, la calor era asfixiant, tot estava molt sec. Ens va costar força trobar un lloc obert per comprar aigua freda, estàvem deshidratats!
Sense quasi ni parar, vam passar per Avignon, a mi aquesta ciutat em sonava a mostassa, després l‘Oriol em va explicar que la mostassa era de Dijon, el que és d’Avignon és la mítica cançó infantil “Sur le pont d’Avignon…”. Els nostres coneixements culturals ens desbordaven!
Poc després d’Avignon vam parar a una àrea de descans amb ombra a fer-nos uns deliciosos entrepans, l’Oriol es va negar a sucar-me el pa i jo estava tan agobiat per la calor que vaig acabar menjant-me el pa i fuet a mossegades tal qual.
Ja entrant als Cevennes, en una desviació per una carretera de muntanya vam trobar un carell curiós que posava “Route difficile et dangereuse”. Jo havia vist que en la carretera t’avisessin de les coses que són perilloses, però que et marquin la dificultat d’una carretera?¿?… amb quins criteris s’avalua? La carretera no tenia res d’especial, era estreta i l’asfalt estava força malmès, això era tot.
Finalment, entrant a Meyrueis, vam trobar un càmping i ens hi vam instal·lar. Després de descansar una estona estirats a la gespa de la nostra parcel·la, vam agafar la meva moto i vam anar a visitar el poble.
És un poble bastant bonic, típic poble francès turísitc, amb moltes flors, tendes amb souvenirs i restaurants. Després de donar una volta ens vam asseure en una terrassa, ens van fer esperar molt, però vam sopar força bé. I no era car comparat amb el que havíem vist per França.
Amb una mica de sabor a final de viatge i, per què no dir-ho, amb ganes d’aparcar la moto uns dies (l’any que ve amb seient de gel), ens vam retirar a dormir la nostra última nit de viatge.
